Bon dia, companys!

Com esteu? Hem arribat al tram final d’aquesta assignatura, i és inevitable fer una reflexió sobre tot allò que n’hem extret, del que sabíem quan va iniciar aquest procés i del que, ara, després de moltes lectures profitoses, debats i treballs, creiem que sabem.

A mi m’ha sorprès molt gratament aquesta assignatura, i això que no vaig enfrontar-m’hi amb gaire expectativa, pensant que ens quedaríem en un nivell poc profund. Tot i això, ha resultat que hem treballat temàtiques que em resulten francament interessants, com ara la maternitat, el cos o el sexe: per mi és molt important posar nom a totes les problemàtiques contra les que ens afrontem cada dia per culpa de la nostra condició de gènere, i espcialment fer-ho en la meva llengua.

La lectura de Montserrat Roig va ser crucial per entendre el feminisme a Catalunya, i estudiar la seva figura va resultar terriblement estimulant: és important tenir personatges com ella presents per tal de saber qui som i d’on venim com a feministes catalanes, o sigui que podríem dir que, a banda dels coneixements purament teòrics que he extret de l’assignatura, m’enduc també un bon grapat de referències i aprenentatges per la meva militància feminista pràctica individual i col·lectiva.

En qualsevol cas, però, el que més m’ha agradat i m’ha fet reflexionar és l’última PAC sobre orientació sexual, especialment per l’apartat de debat, que comporta un enriquiment colossal de l’aprenentatge, absorbint tot allò que els companys han pogut veure i tu no.  Més enllà de la pel·lícula, que no coneixia i m’ha acostat a l’univers gai català que també existeix encara que tinguem salvatgement oblidat, he reflexionat sobre la integració de les orientacions sexuals dissidents a la societat catalana, que no ha estat senzilla i encara queda molta feina per fer, especialment pel que fa a les lesbianes i al col·lectiu bisexual: de fet, també em sembla prou significatiu que el material que haguem treballat estigui centrat en el col·lectiu gai, en els homosexuals homes. M’hauria agradat poder treballar un material sobre orientacions sexuals més plural i inclusiu amb les dones lesbianes i, sobretot, bisexuals, que encara ara pateixen molts estigmes.

Per altra banda, també m’hauria resultat apassionant treballar l’identitat de gènere i com s’ha concebut des de la catalanitat: entenc que els qui van escollir la pel·lícula sobre l’Ocaña van poder reflexionar sobre aquest assumpte. En tot cas, em queda pendent fer feina sobre el tema perquè crec que cal tenir un retrat mental general de tot el col·lectiu queer vinculat a Catalunya per tal de poder entendre millor la nostra cultura i identitat com a catalans i com a part de la comunitat LGTBIQ+.

Quedo a l’espera de llegir les vostres reflexions! Tant de bo aquesta carrera ens permeti fer molta més introspecció sobre qui som com a nació i com volem ser.

Gràcies per la feina feta i per la vostra atenció infinita,

Juliana Canet

La pel·lícula Amic i amat, dirigida per Ventura Pons i escrita per Josep Maria Benet i Jornet, estrenada el 1999, ens regala noranta minuts de reflexió al voltant de l’herència, les relacions paternofilials, l’amistat, l’amor i l’homosexualitat. Aquests són els cinc temes que recull aquesta adaptació cinematogràfica de l’obra de Benet i Jornet, Testament, que explica la història d’en Jaume, un professor d’universitat malalt terminal que s’enamora d’un alumne de literatura medieval, en David, el qual es prostitueix i que acaba de deixar embarassada una noia de dinou anys, l’Alba, filla de la Fanny i en Pere, que també és professor d’universitat i un gran amic d’en Pere, de qui també havia estat enamorat.

Aquests cinc personatges es dediquen, doncs, a construir una suma d’històries i relats que giren al voltant dels cinc temes de la pel·lícula, ja abans esmentats (l’herència, les relacions pare-fill, l’amistat, l’amor i l’homosexualitat). Per mi totes les temàtiques són realment interessants i és curiós i molt enriquidor pel film com impliquen tots els protagonistes.

L’herència té especialment importància pel Jaume, que està obsessionat amb transmetre el seu llegat intel·lectual, però també defineix a en David, que fins al final del film l’única herència que ha rebut és un pare mort per suïcidi que li ha deixat traumes que prova d’ignorar a través d’un nihilisme barat, desesperat i egoista. Per altra banda, en Pere no vol d’hereu un fill d’en David, i l’Alba, al seu temps, d’herència té el pes d’una mare falsament feliç que es projecta amb ella, i que, per la seva banda, vol deixar d’herència una vida tranquil·la i plàcida a la seva filla embarassada. En el tema de l’herència també hi juga un paper important la figura omnipresent de Ramon Llull, que representa el pare remot de l’herència cultural del país, com ja han assenyalat alguns companys.

Les relacions paternofilials són completament crucials en tota l’obra, començant per l’embaràs de l’Alba, que encara no sap si és desitjat, passant pel lligam liberal i d’aparent confiança que manté amb la seva mare i el seu pare, fins al vincle invisible, però tens i ferm, que encara existeix entre en David i el seu pare, del qual renega però al mateix temps el construeix, o fins i tot entre en David i en Jaume, que mantenen una relació que esdevé, d’alguna manera, paternofilial.

L’amistat i l’amor són dos temes que en aquest llargmetratge van plegats (com també acostuma a passar a la vida real), i de fet el mateix títol ho apunta, servint-se de la referència de Ramon Llull: Amic i amat. Podem veure aquesta relació d’amor i amistat barrejada entre la Fanny i en Pere, que com molts matrimonis ja no saben si es necessiten, s’estimen o es cauen bé, i entre en Pere i en Jaume, que representen l’amistat forta i resistent, fins i tot, paradoxalment, a l’amor, que construeix les grans amistats però també les destrueix. És també rellevant el gran amor de l’Alba pel David i pel seu fill, l’única esperança de tenir un tros d’ell per sempre, i en contrast, la manca d’amor rebut i dat d’en David: de fet, ja just a l’inici diu que ell mai ha estimat a ningú, i és aquesta fredor, que utilitza desesperadament per sobreviure al dolor que li ha suposat estimar, el que el deshumanitza i l’anul·la per complet.

Finalment, hi ha el tema colossal de l’orientació sexual, amb tres homes que representen tres maneres d’enfrontar-se a la seva sexualitat: en primer lloc hi ha l’home que s’ha pogut alliberar dels complexos i els mateixos perjudicis, sent gai obertament, representat per en Jaume. També hi ha el qui, sent bisexual, s’apodera de la seva orientació sexual des d’una perspectiva llibertina i luxuriosa (en David), i per últim, en Pere, qui no ha estat capaç de reconèixer-se per culpa de la pressió de l’entorn, i ha acabat apostant per una vida normativa, però que, a la llarga, també acaba fallant, perquè per molt que s’intenti, ni en Pere ni ningú, pot negar la seva identitat ni viure en contra dels seus desitjos més profunds i autèntics.

La Fanny i l’Alba, però, també s’entrelliguen amb aquesta temàtica, ja que l’Alba demostra una bisexualitat incipient i la Fanny, que afirma que a la seva època si t’embolicaves amb dones eres lesbiana, és capaç de veure que pel seu marit només podrà ser una amiga, i que l’amat sempre serà un altri masculí.

Com teixint un gran llençol de lli, els personatges ens parlen de cada tema principal de la pel·lícula, entramant una trama compacta i relacionada per tots cantons, convertint l’obra en una peça completament rodona i fonda.

Bibliografia

• Ventura Pons (1998), Amic, amat.

• Mòduls 5 i 6 dels materials de l’assignatura.

• Rafael M. Mérida Jiménez (2008), “Memòria marginada, memòria recuperada: escrituras trans (C. 1978)”

• Lynne Segal (2008), “Los hombres tras el feminismo: ¿Qué queda por decir?”

• Ventura Pons (1978), Ocaña, retrat intermiten

Bon dia, companys!

Us comparteixo la tira de preguntes que em van sorgir un cop ja havia escollit que volia centrar la meva PAC 3 en la novel·la L’hora violeta, de Montserrat Roig; també us adjunto un vídeo on les expresso amb veu alta.

Com enfoca els personatges femenins Montserrat Roig? Des de quina perspectiva parla i exposa el feminisme a les seves novel·les? Concretament a L’Hora violeta, publicada el 1980, quina imatge s’ensenya de les dones i la femenitat? Quants personatges principals femenins hi apareixen i quin és el seu paper? Podem trobar paralel·lismes entre algunes de les figures femenines que ens dibuixa, com per exemple la Norma i la Kati, o entre la Natàlia i la seva mare, la Judit? Des de quins punts de vista es parla del tema de la maternitat? I sobre el cos? Les protagonistes mantenen una relació sana amb la imatge que projecten? És diferent la relació amb el cos que tenen els seus personatges un cop són mares que les que no ho són? Com viu cada una de les dones l’amor? Quin és el vincle entre la Norma i la Natàlia? I entre la Natàlia i la Judit? Com s’explica aquesta relació entre mare i filla? De quina manera s’interrelacionen els conceptes de l’amor, el cos, el sexe i la maternitat en cada una de les protagonistes? Tenen maneres de relacionar-s’hi semblants degut al sistema patriarcal o cadascuna el viu des d’un punt de vista diferent (i no per això menys afectat pel patriarcat)?

Aquí us adjunto el vídeo: 

Moltes gràcies per l’atenció! Juliana Canet

Bon dia, companys i companyes!

Primer de tot perdoneu el retard de la meva entrada, però faig moltes assignatures i sovint m’és inevitable anar tard amb algunes entregues.

En segon lloc, però, m’agradaria iniciar la meva entrada al debat celebrant la temàtica de la PAC3, que he gaudit especialment: la literatura catalana femenina del segle XX sempre m’ha apassionat, i la realització del treball (en el meu cas sobre Montserrat Roig) ha estat fantàsticament profitós i molt estimulant.

De totes les qüestions analitzades, la relacionada amb la genealogia de les autores des de la vessant literària, que ens fan entendre la seva evolució personal i col·lectiva, és potser la que m’ha fet reflexionar més. És evident que entendre el col·lectiu femení com una entitat concreta que de forma independent i pràcticament desvinculada dels escriptors masculins neix i creix des d’una identitat concreta i divergent, és del tot utòpic: no hi ha manera de comprendre el paper de les escriptores a la literatura sense entendre tota la literatura catalana, sigui masculina o femenina, de manera global. Al mateix temps, però, és innegable que l’existència de figures femenines a la nostra tradició literària és limitada per motius patriarcals que provoquen que no puguin ser enteses com a individus separats, ja que comparteixen opressió (que no es vegi bé que les dones escriguin, per exemple, uneix el col·lectiu i genera una sincronia entre els temes tractats a les mateixes novel·les). Així doncs, és comprensible que en parlem com una genealogia a banda que qüestiona la resta de la literatura catalana, i això té conseqüències directes en l’estudi d’aquesta, alguns cops, en la meva opinió, limitadors: s’ha de poder entendre el col·lectiu d’escriptores catalanes de manera col·lectiva, però també cal comprendre que individualment algunes són tant o més potents que alguns homes, per la qual cosa també pot ser molt enriquidor comparar-les genuïnament amb escriptors mascles.

Sigui com sigui, és evident que és un debat ben llarg que ens obra les portes a moltes altres preguntes sobre feminisme, literatura i anàlisi literari.

La lluita feminista a Catalunya durant el segle XX

Part A

Per parlar concretament de la situació de la dona i del moviment feminista a Catalunya, però, cal esmentar la revista Feminal, que pretenia contribuir positivament en la ideologia femenina i calar tot reivindicant que la intel·lectualitat i la cultura també podia existir a la vida de les dones. El primer número es publica la primavera de 1907, amb Carme Karr al capdavant, figura clau pel feminisme a Catalunya, una intel·lectual cap dalt que pretenia enriquir el context erudit de les dones catalanes per tal de dotar-les d’eines que ajudessin a assolir tant la igualtat de drets com una millor situació personal i professional, atacant, per tant, la qüestió col·lectiva (el feminisme com a espai conceptual de comunitat de lluita) però també individual (buscant el bé de les lectores).

Així doncs, aquest primer feminisme català de la primera dècada del segle passat ve marcat per una gran proclama intel·lectual i cultural, buscant especialment un espai en aquest món per les veus femenines. Les inquietuds feministes del moment són, per tant, completament burgeses, i en cap moment s’acosten a una idea interseccional i transversal de l’opressió. El feminisme és un moviment burgès per les qui poden accedir a l’art i la cultura, que exigeixen tenir-hi veu, a més d’implicar-se en el moviment sufragista (malgrat que aquí no tingués tanta força com en altres territoris, com ara els països anglosaxons).

“La filla o la germana de l’home burgès no té cap de les condicions que faculten el burgès en tant que burgès.”

“L’emancipació de la dona, privilegi de la classe burgesa”. En: Capmany, Maria Aurèlia. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona : Edicions 62, 1978. 

Durant la Segona República, el 1033, s’aconsegueix el vot de la dona completament, gràcies a figures com Clara Campoamor o Victoria Kent, i malgrat que va tractar-se d’un gran avenç pel feminisme, el van poder gaudir poc perquè l’any 1936 inicia la guerra civil, moment crucial també per les dones, ja que van veure’s obligades a ocupar espais masculins davant de la quantiat d’homes que havien de presentar-se a files: això, per surrealista que sigui, és una empenta important per l’alliberament femení.

El 1939 comença la dictadura feixista en mans de Francisco Franco i això marca un canvi de la situació civil de la dona; alguns ideals sobre la igualtat ja havien amarat prou en determinats ambients per a permetre que les dones seguissin escolaritzades (fet que contribuí que a Catalunya, per exemple, l’analfabetisme es reduís un 32,2% l’any trenta) i que cada cop tinguessin més accés a determinats estudis: un fet curiós i profundament misogin és que a partir d’aquesta inclusió de la dona a tota mena de professions, aquestes anaven feminitzant-se, comptant cada cop menys amb presències masculines (les humanitats, per exemple). De tota manera, i malgrat la dura repressió franquista, és cert que els anys trenta i quaranta són, per algunes dones privilegiades, segurs:

“Les dones de la meva generació havíem arribat a la pubertat en una atmosfera privilegiada. Les germanes i les filles dels homes educats barcelonins que es graduaven al voltant del 1936, van conèixer un estat d’opinió que, si exceptuem els comentaris d’algunes espècies inextingibles de mascles ibèrics, podríem descriure com a òptimes.”

“El feminisme, ara”. En: Capmany, Maria Aurèlia. Dona i societat a la Catalunya actual. Barcelona : Edicions 62, 1979.

De nou la condició de classe determina la manera en què les dones vivien l’opressió durant el feixisme. Els anys setanta, però, marcats per la fi del franquisme gràcies a la mort de Franco, comença a existir un canvi de paradigma feminista, on es tracten temàtiques com l’alliberament sexual, o on el pes de la classe existeix, i gràcies als moviments anticapitalistes sorgeixen pensaments i idees de consciència de classe fins i tot des del feminisme catalanista més burgès. És així com s’inicia un principi de feminisme transversal i interseccional que comprengui totes les opressions com un sol eix i entengui tots els moviments d’alliberament com espais interrelacionats. És aquí on entren figures d’intel·lectuals (escriptores, periodistes, artistes) com ara Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal o Maria Aurèlia Campany que defensen un feminisme de classe i catalanista, reivindicant la importància de les tres potes opressives sota les quals es trobaven sotmeses. De fet, la qüestió catalanista és molt important durant aquests anys:

“El pes del catalanisme marca a la vegada la forta definició identitària i política del feminisme català, encara que existien algunes excepcions com el feminisme obrerista o lliurepensador. La clara identificació entre catalanisme i feminisme s’ha d’entendre evidentment per la procedència social de la majoria de les feministes catalanes de principis de segle pertanyents a l’alta burgesia catalanista.”

“Núm 5 (Segona época) Feminisme català i presa de consciència de les dones”. Revista Literatures. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 2007.

Cal, doncs, entendre el context social, cultural i històric de Catalunya i Espanya per comprendre el moviment feminista, així com la situació de classe i identitat nacional de les grans pensadores feministes del segle XX.

Part B  

Ens trobem davant d’una fotografia presa per Pilar Aymerich, fotògrafa obertament d’esquerres i de gran renom que tingué moltíssima importància especialment durant les últimes dècades del segle passat. A la imatge podem observar una quantitat de dones prou considerable assegudes en butaques i visiblement rialleres i contentes: les dones que podem apreciar amb més detalls perquè apareixen en primer pla ens il·luminen amb un somriure d’orella a orella. De lluny podem apreciar, al bell mig de la imatge, una dona ajaguda, no s’acaba d’entendre que fent, potser netejant.

Es tracta d’una fotografia feta la primavera de l’any 1976 a les Jornades Catalanes de la Dona, durant les quals es van fer xerrades, taules rodones i debats sobre la sexualitat, en un context on el sexe era pràcticament i absolut un tabú, una temàtica de la qual no es parlava, sense tenir en compte que a la feminitat se li associaven uns valors imposats per la llarga tradició cristiana (i alimentats amb força durant el franquisme recentment acabat durant la celebració de les Jornades), relacionats amb la castedat, la virginitat, el rebuig a la luxúria i la puresa: parlar sense complexos del cos de la dona i de la seva vida sexual era vist com quelcom brut i pervers. Malgrat això es va produir aquesta trobada que Aymerich va fotografiar, on es van exposar assumptes com l’alliberament individual, centrat especialment en les llibertats del cos, tant sexualment com reproductiva, parlant de la maternitat, de l’avortament, d’educació sexual o fins i tot d’orientació sexual, especialment del paper de les lesbianes dins la societat i el feminisme, a més de parlar obertament de l’heterosexualitat imposada.

Que aquestes jornades poguessin arribar a existir ja va ser per se un avenç considerable que trencava amb la repressió sexual persistent durant segles i va marcar l’inici d’unes noves preocupacions per part del feminisme català. De tota manera, però, em vull tornar a centrar en la dona del centre de la imatge, la qual sembla que frega el terra: si realment es tractés d’una treballadora del sector de la neteja, la fotografia esdevé potentíssima per explicar com la diferència de classe ha marcat sempre el feminisme, des dels inicis i encara ara. Mentre dones burgeses, dones oprimides pel patriarcat, però amb el temps, els diners i els recursos intel·lectuals i materials de participar i organitzar unes jornades per parlar de la seva sexualitat, gaudeixen d’una vetllada feminista enriquidora i potent, la dona de classe baixa neteja el terra de la sala. En el cas que la dona del centre de la imatge no sigui realment una treballadora, la idea perd potència poètica i metafòrica, però segueix existint, i és que és clar que el biaix de classe ha afectat des del primer moment a tots els moviments de minories oprimides, però especialment dins del feminisme. Les dones que van poder tenir el privilegi d’accedir a aquestes jornades eren privilegiades pel que fa a la classe (per no esmentar altres qüestions com la racial).

Per concloure, aquesta imatge és impactant i important per la història del feminisme a Catalunya, capturant un moment crucial per l’alliberament sexual femení, una de les potes més rellevants del feminisme durant anys, mentre que al mateix temps fa plantejar-se com aconseguir un feminisme de totes, inclusiu, transversal i interseccional.

Bibliografia

• “El feminisme, ara”. En: Capmany, Maria Aurèlia. Dona i societat a la Catalunya actual. Barcelona : Edicions 62, 1979.

•  “L’emancipació de la dona, privilegi de la classe burgesa”. En: Capmany, Maria Aurèlia. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona : Edicions 62, 1978. 

• “L’actitud de la dona, avui”. En: Capmany, Maria Aurèlia. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona : Edicions 62, 1978.

• “Núm 5 (Segona época) Feminisme català i presa de consciència de les dones”. Revista Literatures. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 2007.

• Johnson, Louise. “Women Writing on Physical Culture in Pre-Civl War Catalonia”. En: Bergmann, Emile L.; Herr, Richard (eds.). Mirrors and Echoes: Women’s Writing in Twentieth-Century Spain. University of California Press, 2007.

Bon dia, companys!

Estic contenta i nerviosa de participar amb aquesta primera intervenció de la PAC1 on us comparteixo algunes reflexions i pensaments que he anat tenint mentre llegia el material proposat fins ara, concretament dels mòduls 2 i 3.

En primer lloc, crec que molts estarem d’acord amb la sorpresa generada a partir de l’estreta relació entre el feminisme i l’esport. Lluny de saber que durant els anys trenta l’esport va convertir-se en una eina per combatre l’opressió masclista, per mi ha estat revelador descobrir el paper de les dones esportistes dins del moviment. Més enllà de la gran tasca en la lluita contra la violència simbòlica que implica no comptar amb presència femenina en el món esportiu, totes les dones esportistes dels anys trenta col·laboren en una tasca pregona de normalització corporal, trencant estigmes relacionats amb el cos i la pressió estètica, molt present justament en aquella dècada (com a totes, però és cert que els anys trenta impliquen un canvi en la moda i el l’univers de l’estètica que comporta una reflexió profunda sobre la pressió estètica i els cànons de bellesa).

És també evident que l’esport juga un paper crucial a l’hora de reconstruir el gènere (amb una intenció final d’eliminar-lo) associat al sexe i construït a base d’idees imposades i opressives que busquen diferenciar-nos pels genitals sense tenir en compte la singularitat individual. Així com el dur pantalons, treballar o el vot, poder ser esportista de manera professional trenca una idea molt assentada sobre què correspon a les dones i què als homes. És cert, però, que en un context completament patriarcal, la dona que decideix lluitar contra l’opressió es veu amb l’obligació de renunciar a tota la feminitat (concepte completament associat al gènere i per tant basat en estereotips i canons absurds), fins i tot encara que s’hi senti còmode: l’estratègia feminista no és acostar l’home als valors tradicionalment considerats com a femenins, sinó al contrari. La dona, per tant, deixa de dur faldilles per dur pantalons, deixa de ser mare i esposa, treballa i és esportista. Clarament que les dones tinguessin (i tinguin) accés a tot allò que sempre s’ha considerat masculí és crucial per la lluita feminista, però és cert que tampoc es pot rebutjar tot el que és femení, i de fet, des d’alguns corrents feministes amb les quals simpatitzo, el que és més interessant i pot ser realment més revelador i transgressor és acostar l’home a la feminitat.

No sé quina és la vostra opinió de tot plegat, però en tot cas estic gaudint molt aquesta assignatura perquè m’està convidant a investigar i llegir sobre la nostra història catalana i feminista, la qual cosa em permet ampliar el meu paradigma i qüestionar-me nous assumptes.

Seguim!

La lectura del primer mòdul i dels articles m’ha permès endinsar-me en les diferències sociopolítiques del moviment feminista modern envers les noves teories anomenades postfeministes, o la teoria de queer. Dues de les teòriques que m’han cridat més l’atenció són Luce Irigaray i Hèléne Cixous, que intenten crear un ordre simbòlic femení alternatiu al masculí. Aquestes teòriques, s’identifiquen amb una generació de feministes que desafien la idea d’una identitat unificada en general, i que s’oposen a la idea d’home i dona en particular.

Butler i Wittig, en els seus articles, desmunten les teories que fins llavors caracteritzaven la dona com a un intercanvi de valor. Una de les idees que vull desenvolupar és l’intercanvi social entre homes (Butler, 1999: 110) que planteja Irigaray i on discuteix el paper de les dones en aquest sistema de valor patriarcal. En aquesta categoria de dona-objecte, la dona no té dret a un gaudi sexual i està condicionada al paper de mare. És aquí on entra la psicoanàlisis, tan criticada per les teòriques que em llegit; la dona és subjecte del control paternal per després formar part de l’intercanvi entre homes.  Wittig, a El pensament hètero destaca com pensadors (sobretot fent referència a teories psicoanalistes) estructuren l’Inconscient a partir de metàfores (Wittig, 1980-1989: 214) hetero-patriarcals concloent que l’inconscient no és fàcil de controlar per tothom.

Tot i que els articles de Butler i Wittig són acadèmics i són complicats de comprendre, mostren clarament la seva oposició a la idea del sistema sexe-gènere i, des de la meva perspectiva, ambdues es posicionen a favor d’una perspectiva queer a l’hora d’entendre el gènere i la sexualitat. D’altra banda, Rich destaca que les lesbianes és el grup més profundament invisible dins els estudis acadèmics, sense esmentar moviments que van més enllà del gènere, fent-me pensar que el seu discurs no reflecteix la marginalitat que pateix el col·lectiu no-binari.

Bibliografia esmentada:

• Mòdul 1 dels materials de l’assignatura.
• Butler, J. (1999), “El intercambio crítico del estructuralismo” i “Lacan, Riviere y las estrategias de la mascarada”.
• Rich, A. (1982), “Heterosexualitat obligatòria i existència lèsbica”.
• Wittig, M. (1980 i 1989), “El pensament hètero” i “Sobre el contracte social”.