Bon dia, companys!

Com esteu? Hem arribat al tram final d’aquesta assignatura, i és inevitable fer una reflexió sobre tot allò que n’hem extret, del que sabíem quan va iniciar aquest procés i del que, ara, després de moltes lectures profitoses, debats i treballs, creiem que sabem.

A mi m’ha sorprès molt gratament aquesta assignatura, i això que no vaig enfrontar-m’hi amb gaire expectativa, pensant que ens quedaríem en un nivell poc profund. Tot i això, ha resultat que hem treballat temàtiques que em resulten francament interessants, com ara la maternitat, el cos o el sexe: per mi és molt important posar nom a totes les problemàtiques contra les que ens afrontem cada dia per culpa de la nostra condició de gènere, i espcialment fer-ho en la meva llengua.

La lectura de Montserrat Roig va ser crucial per entendre el feminisme a Catalunya, i estudiar la seva figura va resultar terriblement estimulant: és important tenir personatges com ella presents per tal de saber qui som i d’on venim com a feministes catalanes, o sigui que podríem dir que, a banda dels coneixements purament teòrics que he extret de l’assignatura, m’enduc també un bon grapat de referències i aprenentatges per la meva militància feminista pràctica individual i col·lectiva.

En qualsevol cas, però, el que més m’ha agradat i m’ha fet reflexionar és l’última PAC sobre orientació sexual, especialment per l’apartat de debat, que comporta un enriquiment colossal de l’aprenentatge, absorbint tot allò que els companys han pogut veure i tu no.  Més enllà de la pel·lícula, que no coneixia i m’ha acostat a l’univers gai català que també existeix encara que tinguem salvatgement oblidat, he reflexionat sobre la integració de les orientacions sexuals dissidents a la societat catalana, que no ha estat senzilla i encara queda molta feina per fer, especialment pel que fa a les lesbianes i al col·lectiu bisexual: de fet, també em sembla prou significatiu que el material que haguem treballat estigui centrat en el col·lectiu gai, en els homosexuals homes. M’hauria agradat poder treballar un material sobre orientacions sexuals més plural i inclusiu amb les dones lesbianes i, sobretot, bisexuals, que encara ara pateixen molts estigmes.

Per altra banda, també m’hauria resultat apassionant treballar l’identitat de gènere i com s’ha concebut des de la catalanitat: entenc que els qui van escollir la pel·lícula sobre l’Ocaña van poder reflexionar sobre aquest assumpte. En tot cas, em queda pendent fer feina sobre el tema perquè crec que cal tenir un retrat mental general de tot el col·lectiu queer vinculat a Catalunya per tal de poder entendre millor la nostra cultura i identitat com a catalans i com a part de la comunitat LGTBIQ+.

Quedo a l’espera de llegir les vostres reflexions! Tant de bo aquesta carrera ens permeti fer molta més introspecció sobre qui som com a nació i com volem ser.

Gràcies per la feina feta i per la vostra atenció infinita,

Juliana Canet

Bon dia, companys i companyes!

Primer de tot perdoneu el retard de la meva entrada, però faig moltes assignatures i sovint m’és inevitable anar tard amb algunes entregues.

En segon lloc, però, m’agradaria iniciar la meva entrada al debat celebrant la temàtica de la PAC3, que he gaudit especialment: la literatura catalana femenina del segle XX sempre m’ha apassionat, i la realització del treball (en el meu cas sobre Montserrat Roig) ha estat fantàsticament profitós i molt estimulant.

De totes les qüestions analitzades, la relacionada amb la genealogia de les autores des de la vessant literària, que ens fan entendre la seva evolució personal i col·lectiva, és potser la que m’ha fet reflexionar més. És evident que entendre el col·lectiu femení com una entitat concreta que de forma independent i pràcticament desvinculada dels escriptors masculins neix i creix des d’una identitat concreta i divergent, és del tot utòpic: no hi ha manera de comprendre el paper de les escriptores a la literatura sense entendre tota la literatura catalana, sigui masculina o femenina, de manera global. Al mateix temps, però, és innegable que l’existència de figures femenines a la nostra tradició literària és limitada per motius patriarcals que provoquen que no puguin ser enteses com a individus separats, ja que comparteixen opressió (que no es vegi bé que les dones escriguin, per exemple, uneix el col·lectiu i genera una sincronia entre els temes tractats a les mateixes novel·les). Així doncs, és comprensible que en parlem com una genealogia a banda que qüestiona la resta de la literatura catalana, i això té conseqüències directes en l’estudi d’aquesta, alguns cops, en la meva opinió, limitadors: s’ha de poder entendre el col·lectiu d’escriptores catalanes de manera col·lectiva, però també cal comprendre que individualment algunes són tant o més potents que alguns homes, per la qual cosa també pot ser molt enriquidor comparar-les genuïnament amb escriptors mascles.

Sigui com sigui, és evident que és un debat ben llarg que ens obra les portes a moltes altres preguntes sobre feminisme, literatura i anàlisi literari.

Bon dia, companys!

Estic contenta i nerviosa de participar amb aquesta primera intervenció de la PAC1 on us comparteixo algunes reflexions i pensaments que he anat tenint mentre llegia el material proposat fins ara, concretament dels mòduls 2 i 3.

En primer lloc, crec que molts estarem d’acord amb la sorpresa generada a partir de l’estreta relació entre el feminisme i l’esport. Lluny de saber que durant els anys trenta l’esport va convertir-se en una eina per combatre l’opressió masclista, per mi ha estat revelador descobrir el paper de les dones esportistes dins del moviment. Més enllà de la gran tasca en la lluita contra la violència simbòlica que implica no comptar amb presència femenina en el món esportiu, totes les dones esportistes dels anys trenta col·laboren en una tasca pregona de normalització corporal, trencant estigmes relacionats amb el cos i la pressió estètica, molt present justament en aquella dècada (com a totes, però és cert que els anys trenta impliquen un canvi en la moda i el l’univers de l’estètica que comporta una reflexió profunda sobre la pressió estètica i els cànons de bellesa).

És també evident que l’esport juga un paper crucial a l’hora de reconstruir el gènere (amb una intenció final d’eliminar-lo) associat al sexe i construït a base d’idees imposades i opressives que busquen diferenciar-nos pels genitals sense tenir en compte la singularitat individual. Així com el dur pantalons, treballar o el vot, poder ser esportista de manera professional trenca una idea molt assentada sobre què correspon a les dones i què als homes. És cert, però, que en un context completament patriarcal, la dona que decideix lluitar contra l’opressió es veu amb l’obligació de renunciar a tota la feminitat (concepte completament associat al gènere i per tant basat en estereotips i canons absurds), fins i tot encara que s’hi senti còmode: l’estratègia feminista no és acostar l’home als valors tradicionalment considerats com a femenins, sinó al contrari. La dona, per tant, deixa de dur faldilles per dur pantalons, deixa de ser mare i esposa, treballa i és esportista. Clarament que les dones tinguessin (i tinguin) accés a tot allò que sempre s’ha considerat masculí és crucial per la lluita feminista, però és cert que tampoc es pot rebutjar tot el que és femení, i de fet, des d’alguns corrents feministes amb les quals simpatitzo, el que és més interessant i pot ser realment més revelador i transgressor és acostar l’home a la feminitat.

No sé quina és la vostra opinió de tot plegat, però en tot cas estic gaudint molt aquesta assignatura perquè m’està convidant a investigar i llegir sobre la nostra història catalana i feminista, la qual cosa em permet ampliar el meu paradigma i qüestionar-me nous assumptes.

Seguim!

La lectura del primer mòdul i dels articles m’ha permès endinsar-me en les diferències sociopolítiques del moviment feminista modern envers les noves teories anomenades postfeministes, o la teoria de queer. Dues de les teòriques que m’han cridat més l’atenció són Luce Irigaray i Hèléne Cixous, que intenten crear un ordre simbòlic femení alternatiu al masculí. Aquestes teòriques, s’identifiquen amb una generació de feministes que desafien la idea d’una identitat unificada en general, i que s’oposen a la idea d’home i dona en particular.

Butler i Wittig, en els seus articles, desmunten les teories que fins llavors caracteritzaven la dona com a un intercanvi de valor. Una de les idees que vull desenvolupar és l’intercanvi social entre homes (Butler, 1999: 110) que planteja Irigaray i on discuteix el paper de les dones en aquest sistema de valor patriarcal. En aquesta categoria de dona-objecte, la dona no té dret a un gaudi sexual i està condicionada al paper de mare. És aquí on entra la psicoanàlisis, tan criticada per les teòriques que em llegit; la dona és subjecte del control paternal per després formar part de l’intercanvi entre homes.  Wittig, a El pensament hètero destaca com pensadors (sobretot fent referència a teories psicoanalistes) estructuren l’Inconscient a partir de metàfores (Wittig, 1980-1989: 214) hetero-patriarcals concloent que l’inconscient no és fàcil de controlar per tothom.

Tot i que els articles de Butler i Wittig són acadèmics i són complicats de comprendre, mostren clarament la seva oposició a la idea del sistema sexe-gènere i, des de la meva perspectiva, ambdues es posicionen a favor d’una perspectiva queer a l’hora d’entendre el gènere i la sexualitat. D’altra banda, Rich destaca que les lesbianes és el grup més profundament invisible dins els estudis acadèmics, sense esmentar moviments que van més enllà del gènere, fent-me pensar que el seu discurs no reflecteix la marginalitat que pateix el col·lectiu no-binari.

Bibliografia esmentada:

• Mòdul 1 dels materials de l’assignatura.
• Butler, J. (1999), “El intercambio crítico del estructuralismo” i “Lacan, Riviere y las estrategias de la mascarada”.
• Rich, A. (1982), “Heterosexualitat obligatòria i existència lèsbica”.
• Wittig, M. (1980 i 1989), “El pensament hètero” i “Sobre el contracte social”.