Publicat per

PAC 2

La lluita feminista a Catalunya durant el segle XX

Part A

Per parlar concretament de la situació de la dona i del moviment feminista a Catalunya, però, cal esmentar la revista Feminal, que pretenia contribuir positivament en la ideologia femenina i calar tot reivindicant que la intel·lectualitat i la cultura també podia existir a la vida de les dones. El primer número es publica la primavera de 1907, amb Carme Karr al capdavant, figura clau pel feminisme a Catalunya, una intel·lectual cap dalt que pretenia enriquir el context erudit de les dones catalanes per tal de dotar-les d’eines que ajudessin a assolir tant la igualtat de drets com una millor situació personal i professional, atacant, per tant, la qüestió col·lectiva (el feminisme com a espai conceptual de comunitat de lluita) però també individual (buscant el bé de les lectores).

Així doncs, aquest primer feminisme català de la primera dècada del segle passat ve marcat per una gran proclama intel·lectual i cultural, buscant especialment un espai en aquest món per les veus femenines. Les inquietuds feministes del moment són, per tant, completament burgeses, i en cap moment s’acosten a una idea interseccional i transversal de l’opressió. El feminisme és un moviment burgès per les qui poden accedir a l’art i la cultura, que exigeixen tenir-hi veu, a més d’implicar-se en el moviment sufragista (malgrat que aquí no tingués tanta força com en altres territoris, com ara els països anglosaxons).

“La filla o la germana de l’home burgès no té cap de les condicions que faculten el burgès en tant que burgès.”

“L’emancipació de la dona, privilegi de la classe burgesa”. En: Capmany, Maria Aurèlia. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona : Edicions 62, 1978. 

Durant la Segona República, el 1033, s’aconsegueix el vot de la dona completament, gràcies a figures com Clara Campoamor o Victoria Kent, i malgrat que va tractar-se d’un gran avenç pel feminisme, el van poder gaudir poc perquè l’any 1936 inicia la guerra civil, moment crucial també per les dones, ja que van veure’s obligades a ocupar espais masculins davant de la quantiat d’homes que havien de presentar-se a files: això, per surrealista que sigui, és una empenta important per l’alliberament femení.

El 1939 comença la dictadura feixista en mans de Francisco Franco i això marca un canvi de la situació civil de la dona; alguns ideals sobre la igualtat ja havien amarat prou en determinats ambients per a permetre que les dones seguissin escolaritzades (fet que contribuí que a Catalunya, per exemple, l’analfabetisme es reduís un 32,2% l’any trenta) i que cada cop tinguessin més accés a determinats estudis: un fet curiós i profundament misogin és que a partir d’aquesta inclusió de la dona a tota mena de professions, aquestes anaven feminitzant-se, comptant cada cop menys amb presències masculines (les humanitats, per exemple). De tota manera, i malgrat la dura repressió franquista, és cert que els anys trenta i quaranta són, per algunes dones privilegiades, segurs:

“Les dones de la meva generació havíem arribat a la pubertat en una atmosfera privilegiada. Les germanes i les filles dels homes educats barcelonins que es graduaven al voltant del 1936, van conèixer un estat d’opinió que, si exceptuem els comentaris d’algunes espècies inextingibles de mascles ibèrics, podríem descriure com a òptimes.”

“El feminisme, ara”. En: Capmany, Maria Aurèlia. Dona i societat a la Catalunya actual. Barcelona : Edicions 62, 1979.

De nou la condició de classe determina la manera en què les dones vivien l’opressió durant el feixisme. Els anys setanta, però, marcats per la fi del franquisme gràcies a la mort de Franco, comença a existir un canvi de paradigma feminista, on es tracten temàtiques com l’alliberament sexual, o on el pes de la classe existeix, i gràcies als moviments anticapitalistes sorgeixen pensaments i idees de consciència de classe fins i tot des del feminisme catalanista més burgès. És així com s’inicia un principi de feminisme transversal i interseccional que comprengui totes les opressions com un sol eix i entengui tots els moviments d’alliberament com espais interrelacionats. És aquí on entren figures d’intel·lectuals (escriptores, periodistes, artistes) com ara Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal o Maria Aurèlia Campany que defensen un feminisme de classe i catalanista, reivindicant la importància de les tres potes opressives sota les quals es trobaven sotmeses. De fet, la qüestió catalanista és molt important durant aquests anys:

“El pes del catalanisme marca a la vegada la forta definició identitària i política del feminisme català, encara que existien algunes excepcions com el feminisme obrerista o lliurepensador. La clara identificació entre catalanisme i feminisme s’ha d’entendre evidentment per la procedència social de la majoria de les feministes catalanes de principis de segle pertanyents a l’alta burgesia catalanista.”

“Núm 5 (Segona época) Feminisme català i presa de consciència de les dones”. Revista Literatures. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 2007.

Cal, doncs, entendre el context social, cultural i històric de Catalunya i Espanya per comprendre el moviment feminista, així com la situació de classe i identitat nacional de les grans pensadores feministes del segle XX.

Part B  

Ens trobem davant d’una fotografia presa per Pilar Aymerich, fotògrafa obertament d’esquerres i de gran renom que tingué moltíssima importància especialment durant les últimes dècades del segle passat. A la imatge podem observar una quantitat de dones prou considerable assegudes en butaques i visiblement rialleres i contentes: les dones que podem apreciar amb més detalls perquè apareixen en primer pla ens il·luminen amb un somriure d’orella a orella. De lluny podem apreciar, al bell mig de la imatge, una dona ajaguda, no s’acaba d’entendre que fent, potser netejant.

Es tracta d’una fotografia feta la primavera de l’any 1976 a les Jornades Catalanes de la Dona, durant les quals es van fer xerrades, taules rodones i debats sobre la sexualitat, en un context on el sexe era pràcticament i absolut un tabú, una temàtica de la qual no es parlava, sense tenir en compte que a la feminitat se li associaven uns valors imposats per la llarga tradició cristiana (i alimentats amb força durant el franquisme recentment acabat durant la celebració de les Jornades), relacionats amb la castedat, la virginitat, el rebuig a la luxúria i la puresa: parlar sense complexos del cos de la dona i de la seva vida sexual era vist com quelcom brut i pervers. Malgrat això es va produir aquesta trobada que Aymerich va fotografiar, on es van exposar assumptes com l’alliberament individual, centrat especialment en les llibertats del cos, tant sexualment com reproductiva, parlant de la maternitat, de l’avortament, d’educació sexual o fins i tot d’orientació sexual, especialment del paper de les lesbianes dins la societat i el feminisme, a més de parlar obertament de l’heterosexualitat imposada.

Que aquestes jornades poguessin arribar a existir ja va ser per se un avenç considerable que trencava amb la repressió sexual persistent durant segles i va marcar l’inici d’unes noves preocupacions per part del feminisme català. De tota manera, però, em vull tornar a centrar en la dona del centre de la imatge, la qual sembla que frega el terra: si realment es tractés d’una treballadora del sector de la neteja, la fotografia esdevé potentíssima per explicar com la diferència de classe ha marcat sempre el feminisme, des dels inicis i encara ara. Mentre dones burgeses, dones oprimides pel patriarcat, però amb el temps, els diners i els recursos intel·lectuals i materials de participar i organitzar unes jornades per parlar de la seva sexualitat, gaudeixen d’una vetllada feminista enriquidora i potent, la dona de classe baixa neteja el terra de la sala. En el cas que la dona del centre de la imatge no sigui realment una treballadora, la idea perd potència poètica i metafòrica, però segueix existint, i és que és clar que el biaix de classe ha afectat des del primer moment a tots els moviments de minories oprimides, però especialment dins del feminisme. Les dones que van poder tenir el privilegi d’accedir a aquestes jornades eren privilegiades pel que fa a la classe (per no esmentar altres qüestions com la racial).

Per concloure, aquesta imatge és impactant i important per la història del feminisme a Catalunya, capturant un moment crucial per l’alliberament sexual femení, una de les potes més rellevants del feminisme durant anys, mentre que al mateix temps fa plantejar-se com aconseguir un feminisme de totes, inclusiu, transversal i interseccional.

Bibliografia

  • “El feminisme, ara”. En: Capmany, Maria Aurèlia. Dona i societat a la Catalunya actual. Barcelona : Edicions 62, 1979.

  •  “L’emancipació de la dona, privilegi de la classe burgesa”. En: Capmany, Maria Aurèlia. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona : Edicions 62, 1978. 

  • “L’actitud de la dona, avui”. En: Capmany, Maria Aurèlia. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona : Edicions 62, 1978.

  • “Núm 5 (Segona época) Feminisme català i presa de consciència de les dones”. Revista Literatures. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 2007.

  • Johnson, Louise. “Women Writing on Physical Culture in Pre-Civl War Catalonia”. En: Bergmann, Emile L.; Herr, Richard (eds.). Mirrors and Echoes: Women’s Writing in Twentieth-Century Spain. University of California Press, 2007.

Debat0el PAC 2

Deixa un comentari