Bon dia, companys!

Estic contenta i nerviosa de participar amb aquesta primera intervenció de la PAC1 on us comparteixo algunes reflexions i pensaments que he anat tenint mentre llegia el material proposat fins ara, concretament dels mòduls 2 i 3.

En primer lloc, crec que molts estarem d’acord amb la sorpresa generada a partir de l’estreta relació entre el feminisme i l’esport. Lluny de saber que durant els anys trenta l’esport va convertir-se en una eina per combatre l’opressió masclista, per mi ha estat revelador descobrir el paper de les dones esportistes dins del moviment. Més enllà de la gran tasca en la lluita contra la violència simbòlica que implica no comptar amb presència femenina en el món esportiu, totes les dones esportistes dels anys trenta col·laboren en una tasca pregona de normalització corporal, trencant estigmes relacionats amb el cos i la pressió estètica, molt present justament en aquella dècada (com a totes, però és cert que els anys trenta impliquen un canvi en la moda i el l’univers de l’estètica que comporta una reflexió profunda sobre la pressió estètica i els cànons de bellesa).

És també evident que l’esport juga un paper crucial a l’hora de reconstruir el gènere (amb una intenció final d’eliminar-lo) associat al sexe i construït a base d’idees imposades i opressives que busquen diferenciar-nos pels genitals sense tenir en compte la singularitat individual. Així com el dur pantalons, treballar o el vot, poder ser esportista de manera professional trenca una idea molt assentada sobre què correspon a les dones i què als homes. És cert, però, que en un context completament patriarcal, la dona que decideix lluitar contra l’opressió es veu amb l’obligació de renunciar a tota la feminitat (concepte completament associat al gènere i per tant basat en estereotips i canons absurds), fins i tot encara que s’hi senti còmode: l’estratègia feminista no és acostar l’home als valors tradicionalment considerats com a femenins, sinó al contrari. La dona, per tant, deixa de dur faldilles per dur pantalons, deixa de ser mare i esposa, treballa i és esportista. Clarament que les dones tinguessin (i tinguin) accés a tot allò que sempre s’ha considerat masculí és crucial per la lluita feminista, però és cert que tampoc es pot rebutjar tot el que és femení, i de fet, des d’alguns corrents feministes amb les quals simpatitzo, el que és més interessant i pot ser realment més revelador i transgressor és acostar l’home a la feminitat.

No sé quina és la vostra opinió de tot plegat, però en tot cas estic gaudint molt aquesta assignatura perquè m’està convidant a investigar i llegir sobre la nostra història catalana i feminista, la qual cosa em permet ampliar el meu paradigma i qüestionar-me nous assumptes.

Seguim!